Resum Tema 13
View more OpenOffice presentations from natibotero.
22 de mayo de 2009
4 de marzo de 2009
Huntington
BIOGRAFIA
Huntington va néixer el 18 d'abril de 1927 a Ciutat de Nova York, a l'estat homònim dels Estats Units. Va ser coautor de l'informe The Crisis of Democracy: On the Governability of Democracies, publicat l'any 1976 per la Comissió Trilateral. Deixà vídua Nancy Arkelyan, amb qui estigué casat durant 51 anys, i els seus dos fills Nicholas Phillips i Timothy Mayo.
Amb freqüència, aquest article s'ha comparat amb la visió expressada per Francis Fukuyama a "El final de la Història i l'últim home". Posteriorment, Huntington va expandir aquest treball en un llibre complet, publicat l’any 1996, intitulat "El xoc de civilitzacionsi la reconfiguració de l'ordre mundial" (l'original en anglès "The Clash of Civilizations and the Remaking of the World Order"). L’article i el llibre plantegen una teoria d'un futur món format per múltiples civilitzacions que entraran en conflicte per fer-se amb el control dels recursos naturals i econòmics de la Terra.
Morí el 24 de desembre de 2008 a la localitat de Martha's Vineyard, a l'estat de Massachusetts, quan tenia 81 anys. Deixà vídua Nancy Arkelyan, amb qui estigué casat durant 51 anys, i els seus dos fills Nicholas Phillips i Timothy Mayo.
Text natura i cultura
El 1993, Huntington va encendre un important debat sobre relacions internacionals amb la publicació d'un article extremadament influent i comunament citat intitulat "El xoc de civilitzacions?" (l'original es deia en anglès "The Clash of Civilizations?") a la revista Foreign Affairs. Amb freqüència, aquest article s'ha comparat amb la visió expressada per Francis Fukuyama a "El final de la Història i l'últim home". Posteriorment, Huntington va expandir aquest treball en un llibre complet, publicat l’any 1996, intitulat "El xoc de civilitzacionsi la reconfiguració de l'ordre mundial" (l'original en anglès "The Clash of Civilizations and the Remaking of the World Order"). L’article i el llibre plantegen una teoria d'un futur món format per múltiples civilitzacions que entraran en conflicte per fer-se amb el control dels recursos naturals i econòmics de la Terra. En els seus escrits, critica tant al comportament occidental com el "no-occidental", acusant ambdós d'hipòcrites ocasionals i d'estar centrats només en ells. Huntington també adverteix que les nacions occidentals podrien perdre el seu predomini mundial si no reconeixen la naturalesa d'aquesta tensió latent.
Els crítics opinen que aquest treball és una manera encoberta de fer legítima l'agressió vers als països del Tercer Món per part d’un l'occident liderat pels Estats Units, per tal d'impedir que les regions subdesenvolupades i en via de desenvolupament assoleixin el nivell econòmic dels països rics. Tanmateix, Huntington també ha argumentat que aquest canvi en l'estructura geopolítica requereix que Occident s'enforteixi internament, abandonant l'universalisme democràtic i l'incessant intervencionisme.
És interessant comparar a Huntington, la seva teoria sobre les civilitzacions i la seva influència sobre els creadors de polítiques al Pentàgon i l'Administració dels Estats Units, amb A. J. Toynbee i la seva teoria, que es basa fortament en la religió i ha rebut crítiques similars.
pag 139 doc 2
Titol:
Una vida plena de simbols
Idees:
Segons rousseau, l'home que medita és un animal depravat. L'home s'ha d'adoptar a la seva vida, un món simbòlic, ja que no pot escapar del seu assoliment. L'home no podria conèixer res si no fos per aquests símbols: llenguatge, mite, art, religió...
Comentari:
Aquest fragment fet per Cassirer, relaciona l'home amb la vida simbòlica, és a dir, que només amb aquests símbols, l'home és capaç de veure o conèixer les coses com són. Per Cassirer, l'home no pot fugir de la seva vida, sinó que es té que adaptar a les seves condicions perque no te cap remei; l'home no està en un univers físic, sinó que està en un univers simbòlic; llenguatge, mite, l'art i la religió. Explica que mentre la realitat física va retrocedint, la realitat simbòlica va avançant. Aquesta s'ha quedat envoltada en imatges artístiques, en formes lingüístiques, en símbols mítics o religiosos, i això fa que necessitem d'això per poder conèixer les coses.
Una vida plena de simbols
Idees:
Segons rousseau, l'home que medita és un animal depravat. L'home s'ha d'adoptar a la seva vida, un món simbòlic, ja que no pot escapar del seu assoliment. L'home no podria conèixer res si no fos per aquests símbols: llenguatge, mite, art, religió...
Comentari:
Aquest fragment fet per Cassirer, relaciona l'home amb la vida simbòlica, és a dir, que només amb aquests símbols, l'home és capaç de veure o conèixer les coses com són. Per Cassirer, l'home no pot fugir de la seva vida, sinó que es té que adaptar a les seves condicions perque no te cap remei; l'home no està en un univers físic, sinó que està en un univers simbòlic; llenguatge, mite, l'art i la religió. Explica que mentre la realitat física va retrocedint, la realitat simbòlica va avançant. Aquesta s'ha quedat envoltada en imatges artístiques, en formes lingüístiques, en símbols mítics o religiosos, i això fa que necessitem d'això per poder conèixer les coses.
Definicions de falàcies i exemples
1. Preguntes complexes:
Es quan algú fa una pregunta que no ha estat provat o acceptat per totes les persones implicades, amb la finalitat que l'acusat, si contesta, es vegi obligat amb això a admetre aquestes pressuposicions encara quan li puguin perjudicar, es com si fossi una indirecta, en la qual està afirmant una cosa que a dit una persona intencionadament amb la finalitat d’acusar-li. Per exemple: quan una noia deixa al càrrec la seva bossa a una amiga per anar un moment a fer alguna cosa, i aquesta li registra les seves coses, i l’altra s’ha n’adona que l’ha registrat la seva bossa, al tornar li diu “-Que! T’agraden les meves coses de la meva bossa?”
2. Argument ad ignorantiam
Consisteix en afirmar que un enunciat es verdader perquè ningú ha pogut demostrar la seva falsedat o bé afirmar la seva falsedat perquè ningú ha pogut provar com a cert l’enunciat. Per exemple: Quan un jutge jutja una persona i la declara innocent encara que aquesta tingui la culpa dels fets dels que li han acusat, no li empresonen perquè ningú ha pogut demostrar la seva culpabilitat.
3. Argument circular
Consisteix en preguntat el per què d´A i respondre amb B. Però quan es pregunta la raó de B es respon A. I així successivament. Per exemple: perquè es trenca? Perquè es fràgil. I per que es fràgil? Perquè es trenca.
4. Argument Ad hominem
Argument on es pretèn refutar l'opinió aliena atacant a la persona que la manté, al•legant únicament suposats defectes o vicis de la persona que parla o de la comunitat a la qual pertany. Per exemple: quan dic que una persona diu una cosa i no la crec perquè aquesta persona acostuma a dir mentides.
5. Argument d´autoritat
Es comet quan es tracta d'utilitzar a un expert per a demostrar alguna cosa no relacionat amb el camp de competència de l'expert, o se cita a un expert en un tema com donant per descomptat que l'opinió de l'expert és infalible. Per exemple: quan expliquem a algú alguna cosa que em llegit en algun llibre i aqueta em pregunta com ho se i jo sol li contesto que es cert el que dic perquè ho he llegit, centrant-me sol en una autoritat la qual investiga o a investigat sobre això.
6. Argument Ad baculum
Són els arguments els quals presenten algun tipus d’amenaces com si fossin raons bones. L'amenaça no deixa llibertat per decidir lliurement si accepten o no la conclusió. Per exemple: en els partits polítics fan amenaces com si tot el que no son ells son males, es a dir, que tots els altres partits polítics no valen la pena perquè ells son els millors.
7. Argument ad poulum
L'intenció d'aquests arguments és provocar l'entusiasme o altres sentiments de les persones amb la finalitat que atorguin al seu assentiment al que sosté sense aportar cap prova. És una mena de xantatge afectiu: es juga amb els sentiments de l'altre. Per exemple: quan diem a alguna persona que com l’estimem, o que em pot matar perquè deixi de pensar o de obrar como jo no vull.
8.Argument ex populo
Aquest argument consisteix a defensar un determinat punt de vista al•legant que tothom hi està d'acord. Si tothom hi esta d’acord menys una persona, aquesta es porta tot el pes per defensar el seu punt de vista.
9. Argument de la falsa causa
Es quan passa una cosa A el qual després passa B. I es creu que B passa perquè A s’ha fet abans. Per exemple: quan algú em deixa algun objecte personal abans d’un examen i aquest examen em va molt bé, puc pensar que aquest objecte te uns poders el qual aquest objecte l’utilitzaré com a amulet.
Es quan algú fa una pregunta que no ha estat provat o acceptat per totes les persones implicades, amb la finalitat que l'acusat, si contesta, es vegi obligat amb això a admetre aquestes pressuposicions encara quan li puguin perjudicar, es com si fossi una indirecta, en la qual està afirmant una cosa que a dit una persona intencionadament amb la finalitat d’acusar-li. Per exemple: quan una noia deixa al càrrec la seva bossa a una amiga per anar un moment a fer alguna cosa, i aquesta li registra les seves coses, i l’altra s’ha n’adona que l’ha registrat la seva bossa, al tornar li diu “-Que! T’agraden les meves coses de la meva bossa?”
2. Argument ad ignorantiam
Consisteix en afirmar que un enunciat es verdader perquè ningú ha pogut demostrar la seva falsedat o bé afirmar la seva falsedat perquè ningú ha pogut provar com a cert l’enunciat. Per exemple: Quan un jutge jutja una persona i la declara innocent encara que aquesta tingui la culpa dels fets dels que li han acusat, no li empresonen perquè ningú ha pogut demostrar la seva culpabilitat.
3. Argument circular
Consisteix en preguntat el per què d´A i respondre amb B. Però quan es pregunta la raó de B es respon A. I així successivament. Per exemple: perquè es trenca? Perquè es fràgil. I per que es fràgil? Perquè es trenca.
4. Argument Ad hominem
Argument on es pretèn refutar l'opinió aliena atacant a la persona que la manté, al•legant únicament suposats defectes o vicis de la persona que parla o de la comunitat a la qual pertany. Per exemple: quan dic que una persona diu una cosa i no la crec perquè aquesta persona acostuma a dir mentides.
5. Argument d´autoritat
Es comet quan es tracta d'utilitzar a un expert per a demostrar alguna cosa no relacionat amb el camp de competència de l'expert, o se cita a un expert en un tema com donant per descomptat que l'opinió de l'expert és infalible. Per exemple: quan expliquem a algú alguna cosa que em llegit en algun llibre i aqueta em pregunta com ho se i jo sol li contesto que es cert el que dic perquè ho he llegit, centrant-me sol en una autoritat la qual investiga o a investigat sobre això.
6. Argument Ad baculum
Són els arguments els quals presenten algun tipus d’amenaces com si fossin raons bones. L'amenaça no deixa llibertat per decidir lliurement si accepten o no la conclusió. Per exemple: en els partits polítics fan amenaces com si tot el que no son ells son males, es a dir, que tots els altres partits polítics no valen la pena perquè ells son els millors.
7. Argument ad poulum
L'intenció d'aquests arguments és provocar l'entusiasme o altres sentiments de les persones amb la finalitat que atorguin al seu assentiment al que sosté sense aportar cap prova. És una mena de xantatge afectiu: es juga amb els sentiments de l'altre. Per exemple: quan diem a alguna persona que com l’estimem, o que em pot matar perquè deixi de pensar o de obrar como jo no vull.
8.Argument ex populo
Aquest argument consisteix a defensar un determinat punt de vista al•legant que tothom hi està d'acord. Si tothom hi esta d’acord menys una persona, aquesta es porta tot el pes per defensar el seu punt de vista.
9. Argument de la falsa causa
Es quan passa una cosa A el qual després passa B. I es creu que B passa perquè A s’ha fet abans. Per exemple: quan algú em deixa algun objecte personal abans d’un examen i aquest examen em va molt bé, puc pensar que aquest objecte te uns poders el qual aquest objecte l’utilitzaré com a amulet.
Definicions tema 3
Individu: és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal.
Individualisme possesiu: Teoria defensora de que cada ésser humà és l’ únic propietari de la seva persona i capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural: Posició d'Aristòtil que parteix de la base de que l'ésser humà és un animal polìtic, és a dir, sociable per naturalesa.
Contraactualisme: Posició d'aquells que creuen que l'ésser humà no és sociable per naturalesa i que la societat és una construcció artificial.
Estat de natura: Estat de llibertad absoluta que no pot romandre molt.
Pacte social (Rousseau): Pacte en el que es cedeix la llibertad a canvi d'uns drets.
Antropologia social: Interpreta expressions culturals i intenta comprendre'n el seu significat.
Socialització primaria: Té l'objectiu d'introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si durant d'una família durant la primera etapa d'infantesa.
Cultura: Conjunt d'artefactes, tradicions, costums i conductes que un grup humà accepta com a propis. Hi han dos tipus la material i la mental.
Subcultura: No posa en qüestió la cultura, perquè les persones que hi participen no la viuen de la mateixa manera.
Contracultura: Moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives. Reacció devant de la cultura.
Nous moviments socials: Moviments que han sorgit per mitjà de foros fascistes, feministes, etc. Es mouen per ideologies.
Civilització (Huntington): Sinònim al que és propi de la ciutat.
Etnocentrisme: Analitza el món a partir de la cultura pròpia.
Xenofòbia: Odí envers als estrangers.
Aporofòbia: Té lloc per una societat classista i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.
Racisme: És un patriotisme fanàtic que diu que hi ha races superiors i inferiors.
Relativisme cultural: Proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d'una cultura aliena, recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
Universalisme: Descobreix uns valors compartits, uns mínims morals (drets).
Individualisme possesiu: Teoria defensora de que cada ésser humà és l’ únic propietari de la seva persona i capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural: Posició d'Aristòtil que parteix de la base de que l'ésser humà és un animal polìtic, és a dir, sociable per naturalesa.
Contraactualisme: Posició d'aquells que creuen que l'ésser humà no és sociable per naturalesa i que la societat és una construcció artificial.
Estat de natura: Estat de llibertad absoluta que no pot romandre molt.
Pacte social (Rousseau): Pacte en el que es cedeix la llibertad a canvi d'uns drets.
Antropologia social: Interpreta expressions culturals i intenta comprendre'n el seu significat.
Socialització primaria: Té l'objectiu d'introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si durant d'una família durant la primera etapa d'infantesa.
Cultura: Conjunt d'artefactes, tradicions, costums i conductes que un grup humà accepta com a propis. Hi han dos tipus la material i la mental.
Subcultura: No posa en qüestió la cultura, perquè les persones que hi participen no la viuen de la mateixa manera.
Contracultura: Moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives. Reacció devant de la cultura.
Nous moviments socials: Moviments que han sorgit per mitjà de foros fascistes, feministes, etc. Es mouen per ideologies.
Civilització (Huntington): Sinònim al que és propi de la ciutat.
Etnocentrisme: Analitza el món a partir de la cultura pròpia.
Xenofòbia: Odí envers als estrangers.
Aporofòbia: Té lloc per una societat classista i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.
Racisme: És un patriotisme fanàtic que diu que hi ha races superiors i inferiors.
Relativisme cultural: Proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d'una cultura aliena, recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
Universalisme: Descobreix uns valors compartits, uns mínims morals (drets).
Definicions T2
Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la i comprendre-la.
Raó pràctica: és l’ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel qual s’oposa i s’imposa a les passions per orientar-nos consecució d’un ideal moral que la raó mateixa a fixat.
Metafísica: part de la filosofia sobre allò que se’n va mes enllà dels sentiments (experiència).
Ultimitat: el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, allò realment important, aquelles les respostes de les quals no admet seguir preguntant més.
Subjecte: és allò inferior, l’acció que recau en l’objecte.
Opinió (Kant): és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en te seguretat.
Interès emancipador: ens volem alliberar dels que ens volen dominar i ens volen reprimir.
Dogmatisme: és la veritat acceptada sense crític. Es la afirmació de la existència de la veritat absoluta.
Escepticisme moderat: el defensa Hume (el qual pensa que ens hem de comportar d’acord amb allò que es provable).
Perspectivisme: aquest coneixement es la suma de perspectives de tots nosaltres. Cadascú de nosaltres som una perspectiva, un punt de vista de la “realitat”.
Realisme: diu que podem conèixer la realitat tal com es, l’objecte del conèixer, existeix per si mateixa, independent ment del subjecte.
Idealisme: no podem conèixer les coses tal com son, sinó, tal com se’ns mostra, subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
Podem dubtar que existim més enllà de la nostra consciència els objectes que pensem o coneixem, però no del fet que en tenim consciència.
Noesi: consciencia que s’obre a la realitat. Ex: “Jo penso que..”
Prejudici (Gadamer): judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: no saber alguna cosa, estat de la ment en què s’admet desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: una afirmació s’accepta com a certa perquè provè d’algú qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: les dades dels sentits, en l’ordre de la sensibilitat.
Adequació: un enunciat es cert si aquest s’adapta amb la realitat.
Coherència: la veritat de la qual depèn de la incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes.
pragmatisme: identifica el que és cert amb el que és útil.
Consens: posar-se d’acord diferent que dissens.
Contingent: allò que es però podria no ser (allò que existeix però podria no existir).
Necessari: es defineix com absolutament real, és a dir, és però pot deixar de ser.
Virtualitat: conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic (ordinador o qualsevol altre aparell). Però no només la tecnologia és capaç de generar aquest tipus de realitat.
Raó pràctica: és l’ús de la raó que mira d’orientar l’acció, pel qual s’oposa i s’imposa a les passions per orientar-nos consecució d’un ideal moral que la raó mateixa a fixat.
Metafísica: part de la filosofia sobre allò que se’n va mes enllà dels sentiments (experiència).
Ultimitat: el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, allò realment important, aquelles les respostes de les quals no admet seguir preguntant més.
Subjecte: és allò inferior, l’acció que recau en l’objecte.
Opinió (Kant): és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en te seguretat.
Interès emancipador: ens volem alliberar dels que ens volen dominar i ens volen reprimir.
Dogmatisme: és la veritat acceptada sense crític. Es la afirmació de la existència de la veritat absoluta.
Escepticisme moderat: el defensa Hume (el qual pensa que ens hem de comportar d’acord amb allò que es provable).
Perspectivisme: aquest coneixement es la suma de perspectives de tots nosaltres. Cadascú de nosaltres som una perspectiva, un punt de vista de la “realitat”.
Realisme: diu que podem conèixer la realitat tal com es, l’objecte del conèixer, existeix per si mateixa, independent ment del subjecte.
Idealisme: no podem conèixer les coses tal com son, sinó, tal com se’ns mostra, subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
Podem dubtar que existim més enllà de la nostra consciència els objectes que pensem o coneixem, però no del fet que en tenim consciència.
Noesi: consciencia que s’obre a la realitat. Ex: “Jo penso que..”
Prejudici (Gadamer): judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc.
Ignorància: no saber alguna cosa, estat de la ment en què s’admet desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: una afirmació s’accepta com a certa perquè provè d’algú qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: les dades dels sentits, en l’ordre de la sensibilitat.
Adequació: un enunciat es cert si aquest s’adapta amb la realitat.
Coherència: la veritat de la qual depèn de la incorporació possible o impossible al conjunt de proposicions que tenim ja per certes.
pragmatisme: identifica el que és cert amb el que és útil.
Consens: posar-se d’acord diferent que dissens.
Contingent: allò que es però podria no ser (allò que existeix però podria no existir).
Necessari: es defineix com absolutament real, és a dir, és però pot deixar de ser.
Virtualitat: conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic (ordinador o qualsevol altre aparell). Però no només la tecnologia és capaç de generar aquest tipus de realitat.
William James
William James (1842-1910) va ésser un psicòleg, filòsof i pedagog estatunidenc.
Inicià la seva activitat en el camp de la psicologia.
En el terreny filosòfic sistematitzà el pragmatisme que a nivell ètic es concreta en l'utilitarisme i l'acció.
Elaborà una pedagogia de l'individualisme, pensada per a la formació d'hàbits de conducta, basant-se en els recursos biològics
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
